Novedades en la categoría crítica

Amb aquestes dues últimes entrades trenco una mica la rutina d'explicar-vos com em va tot per Finlàndia, però només per retrobar-me amb altres temes que últimament havia deixat aparcats al blog.

Primer de tot, ja fa uns quants dies que sentia a parlar d'aquest reportatge sobre el rescat de l'alpinista Iñaki Ochoa de Olza a l'Annapurna, i al final he trobat un forat per veure'l.

Sempre tinc la sensació que quan es fa un documental d'aquests temes, perden part del valor humà que intenten transmetre, com si la història humana que hi ha al darrera es vengués. De fet, em sembla que les televisions o productors ho fan per vendre, perquè "és guai" explicar històries humanes, i no perquè realment vulguin transmetre aquests valors. Alhora, si no ho fessin, mai ho sabriem... Sempre tinc la sensació que aquest tipus de coses (ja siguin personals o col·lectives), quan s'expliquen, perden part de la seva essència. No sabria dir exactament la raó. La història en sí, però, s'ho mereix. És d'aquelles que, com a mínim, et deixen un nus al coll que ni puja ni baixa. No tinc cap mena de dubte en que l'Iñaki (sense ni molt menys haver-lo conegut) era d'aquelles persones que fan la seva vida, sense explicar a ningú com en són de "grans". Els que l'envolten ho saben perque ho veuen dia a dia.

Us deixo també l'enllaç a una entrada sobre el mateix tema que vaig publicar fa un temps i que va una mica més enllà. Era la resposta a la pregunta de ¿Es un sinsentido el alpinismo, una locura? on per mi "alpinismo" equival a qualsevol cosa que se surti del camí marcat. Què n'opineu vosaltres?

Per últim, i una mica relacionat amb aquesta pregunta crítica amb la societat actual, m'agradaria que llegíssiu una entrada al malauradament poc actiu (amb tot el carinyo ;)) blog del sensei David.

Per cert, per aquí dalt tot bé. Porta dos dies nevant però amb temperatures al voltant dels 0ºC i per tant el gruix de neu no augmenta exageradament. Porteu-vos bé!

Des de ja fa temps, la web del 3cat24.cat té uns quants blogs personals on alguns dels corresponsals que té escampats pel món escriuen. Escriuen sobre actualitat, però no sobre noticies pròpiament dites. Per mi, escriuen més sobre la percepció que tenen dels llocs on viuen, de punts "calents" d'aquest món que ens toca viure. Crec que és molt interessant veure el punt de vista que tenen ells, gent com nosaltres, d'una societat tan diferent a la nostra però alhora passada pel filtre de viure allà i saber "de què va el tema". Coses o matissos que nosaltres, com a turistes allà, no seriem capaços de veure o senzillament, veuriem de manera diferent.

Jerusalem, capital. Albert Elfa.
La primera esmena. Antoni Bassas.

De moment, són els dos que he seguit més. N'hi han d'altres, feu un cop d'ull, i trieu!

Alguns dels que em coneixeu sabeu que no m'agrada creure tot el que es pot llegir en un diari, veure a la televisió o, ara ja molts cops, el que pugui llegir en un llibre. Internet tampoc és fiable, però sí que permet llegir moltes més opinions sobre un mateix tema que els mitjans que teníem fins ara. Això és bo. Ajuda a que cadascú en pugui treure les seves pròpies conclusions. I tot i així, molts pocs cops acabo donant la meva opinió de segons quins temes perquè, tot i que n'hagi pogut llegir algunes coses, em sembla que no en sóc cap entès i per tant, no crec que les meves opinions hagin de ser certes. Tot i això, és bo intentar buscar la veritat o el que sembla que pugui ser cert entre unes quantes opinions de gent que, segurament, en sap més. Però al final, és un peix que es mossega la cua: realment aquesta gent en saben tant del tema i el que diuen es cert? Difícil, no?

Bé, deixant a part aquesta (meva) reflexió, us deixo un text "de moda" últimament. Ja sé que la font no és de la importància d'un The New York Times o de la BBC, però bé, jo vaig més per la reflexió que no pel tema, i serveix per il·lustrar una mica el que deia a l'anterior paràgraf.

Otra cuento de piratas por Mariola Cubells, ADN 12 de noviembre de 2009.

Frente al sufrimiento atroz de las familias de los secuestrados en el Alakrana, que espero de corazón que acabe ya, voy a contarles otra historia de piratas. Érase una vez un país inexistente, Somalia, que vivía sin control alguno de autoridades, que no regulaban nada, ni la tierra ni las aguas territoriales. Un país mísero como pocos donde imperaba la ley del más fuerte. Las costas de ese lugar de parias eran esquilmadas por pesqueros occidentales, matando la posibilidad de supervivencia de los miserables somalíes. Unas costas, por cierto, donde ya de paso embarcaciones de los países del primer mundo vierten residuos tóxicos que no desean en los mares propios o cercanos.

Yo, en mi ignorancia, no veía más allá de la desgracia del secuestro y del enfrentamiento partidista, pero hete aquí que mi amigo Jordi me hace llegar un breve reportaje televisivo de la productora independiente inglesa Journeyman Pictures que me lleva a mirar más. Y veo las entradas en los blogs de los periodistas Ramón Lobo, Julià Álvaro, Félix Soria, y la entrevista al analista keniata Mohamed Abshir Waldo. Y es otro cuento.

No he acabat de llegir tots els textos dels tres blogs que diu, però sí que n'he pogut llegir algunes coses. És interessant i he descobert coses de les quals no en tenia ni idea. Sempre va bé saber coses noves i permet tenir una visió més oberta sobre tot plegat. Ja direu, si voleu!