Com passa el temps! Fa una setmana que no he escrit res. Suposo que això té la seva part positiva, i és que aquests dies han estat força ocupats.
Dilluns va passar sense pena ni glòria, retornant a la vida "habitual" de Joensuu després del cap de setmana a Savonlinna. Dimarts ja va començar a canviar una mica la cosa. Els que em coneixeu sabeu que no m'agrada gaire estar sense fer res i, aquí, això sembla l'esport nacional. Més que no fer res és la tranquilitat, la calma. Potser us sembla curiós, però tanta calma pot arribar a ser desconcertant. Així que dimarts a la tarda ens vam posar a fer pizza. Sembla una tonteria, però cuinar i fer pastissos deu ser el segon esport nacional finlandès! :D Així que mentre la Jenni es dedicava a la massa, jo em vaig cuidar de tallar els ingredients (i menjar-me'ls) i el sofregit! Jo fent sofregit! El que s'ha de llegir... el fet és que els tomàquets, tot i que són "espanjalainen", són una mica merdeta i verds, així que no va quedar un sofregit de primera (potser també hi tenia alguna cosa a veure el fet que fos el meu primer sofregit...). Tot i així, la pizza estava de meravella, i tot plegat em va ajudar a sentir-me actiu i més bé. A les nits, però, encara m'estava costant una mica dormir, i més ficant-nos al llit a les 22.00 (21.00 hora catalana!).
Així que em vaig decidir aixercar-me i fer un got de llet... i error, mirar per la finestra! Quina nevada! Vaig treure la càmara i em vaig dedicar a fer unes fotos de la nevada a través de les finestres. Però clar, l'emoció va poder més que jo (i obviament la son no venia ni de conya) així que em vaig ben equipar i vaig sortir al carrer a fer fotos a la una de la nit! Les llevaneus no paraven i fins hi tot em vaig trobar amb gent que tornava a casa amb bici després de sortir de festa... amb uns 30 cm. de neu acabada de caure!! Estavem a uns 10ºC sota zero, però tant sec que la neu no mullava. La sensació de caminar amb neu pols per sobre els turmells és un plaer. Cap a les 2.30 però, me'n vaig tornar a casa, que la Jenni ja m'estava trucant a veure què feia i jo ja havia mullat prou la càmara.























